• Dimarts, 01 Desembre 2020 00:00
Articles en profunditat

 

ES CALCULA QUE APROXIMADAMENT EL 63% DELS PARDALS D’EUROPA HA DESAPAREGUT

Entre 1970 i 1980 es varen perdre 10 milions de pardals en el Regne Unit. A les grans ciutats com Londres  han desaparegut. La reducció i manca de zones verdes o la proliferació de les espècies invasores es creu que són les causes principals que els pardals ja no hi siguin a les grans ciutats. En el medi rural el declivi és menor i està associat a la intensificació de l’activitat agrària, a l’emprament abusiu de plaguicides o al despoblament generalitzat.
Els pardals no existien abans de que ho fessin les ciutats i pobles per el que la seva desaparició implica que el seu hàbitat s’està degradant i per lo tant també el de les persones.

La modificació d’edificis, a la ciutat i al camp, significa que troben cada cop menys llocs per niar: menys rugositat i cavitats per penjar els seus nius, materials massa suaus i menys accés. a les cantonades sota terrats, per exemple. "És un problema arquitectònic i d'acceptació. La gent no vol brutícia a les seves façanes ni als seus edificis", subratlla Marjorie Poitevin.

El cas del pardal, un ocell emblemàtic de la ciutat, és especialment rellevant . Una enquesta citada per la LPO Ile-de-France demostra que la població de pardals ha disminuït un 70% al camp i un 95% a la ciutat des de la dècada de 1980. "Es tracta d’un augment enorme, inclòs un dels principals. La causa és la desaparició del seu lloc de nidificació: els edificis es mantenen millor, els carrers són més nets ", explica.

 
“Si quelcom no és bo per els pardals tampoc o és per els humans”. (Asunción Ruíz, Presidenta Ejecutiva de SEO/Birdlife)
 
 

UNA MICA DE RESTROSPECTIVA

ornitolegVaig néixer al barri de Sants/La Bordeta de Barcelona. En els anys 40-50’s el barri estava envoltat d’horts al igual que les poblacions properes (l’Hospitalet, Cornella, Sant Boi, Prat de Llobregat, ets), avui convertides en veritables ruscos d’habitatges humans. Jo tenia, a les hores, uns deu anys i ja feia  les meves primeres observacions ornitològiques. En aquella època constatava que a finals de la primavera i durant tot el estiu, a  la sortida del Sol travessaven el cel del barri incomptables estols composats per centenars de pardals que provenien dels seus punts de dormir situats a les arboredes dels parcs i rambles de la ciutat de Barcelona i rodalies. Aquet espectacle durava ben bé un parell d’hores o més. Anaven  en  direcció cap els camps de las poblacions veïnes per passar el dia alimentant-se. És a dir aquets camps consistien  el rebost i la taula de menjar. A la posta del Sol Sants La bordeta antiga 400 x 372retornaven cap els seus refugis nocturns i així cada dia. Sempre em  feia la mateixa pregunta de per què hi havien tants pardals molts més en comparació amb altres espècies d’ocells. I així em vaig construir la meva petita hipòtesi. Vull creure que en el principi quan la humanitat encara no podia influir a la natura, les espècies estaven compensades amb la seva quantitat. Això representava un principi d’equilibri en que els depredadors fossin molt menys prolífics que els depredats. És per això que aquets últims tendeixen a criar més descendents per alleugerir la pressió del depredador i mantenir els efectius poblacionals a un nivell acceptable que no els porti a l’extinció. Per la seva part, els depredadors tenien menys descendents per no esgotar el recurs; en cas de fer-ho ells mateixos es veien abocat a l’extinció. 

 Quan l'home va introduir la agricultura i la ramaderia extensives,  las possibilitats d’aliments per certs  depredats  com els pardals, van augmentar considerablement perquè els seus depredadors en general eren reduïts per els mateixos humans al ser considerats competidors directes.
Tornant a les vivències ornitològiques de la meva època, del meu barri i dels pardals, penso que per totes aquestes circumstancies aquets ocells es mantenien abundants amb una certa estabilitat poblacional.  Recordo, a més, que a les parets dels terrats i façanes de les cases del meu barri, els veïns hi penjaven olles de fang cuit foradades per la seva base que servien per que els pardals niessin. Aquesta costum també era molt comú als pobles dels voltants.  
Els pardals són eminentment antropògens, és a dir, els hi agrada viure a prop de l’home, A mida que les ciutats i pardal estolpobles  han anat canviant, les noves formes d’edificació han reduït els punts estratègics a on els pardals poden niar. La massificació d’habitants han fet créixer les poblacions humanes. La modernitat ha provocat l’arribada de l’era del motor en lloc de les cavalleries, estables, quadres, pallers, vaqueries i demés elements agrícoles molt lligats a la vida dels pardals. No obstant aquets ocells  varen mostrar una gran capacitat d’adaptació que els hi ha permès utilitzar els escassos recursos alimentaris a base de les deixalles i rebuig que  entren a formar part de la seva dieta que els hi ofereix les grans ciutats i poblacions, mentre que els jardins i parcs els hi faciliten refugi. D’aquesta manera  els pardals han continuat lligats al home (Xavier Ferrer 1991). Tot i així, aquets últims anys s’ha detectat una davallada significativa de les seves poblacions en les grans ciutats. No se sap ben bé quina és la causa. Per una banda les edificacions mNius artificials 243 x 214odernes, per un altra la competició amb altres espècies invasores com els coloms, els estornells, els gavians, tórtores turques, garses, cotorres de pit gris ets..  que també s’han adaptat a les ciutats ocupant un punt important en l’espai del nínxol ecològic que ocupen els pardals.  És per això que sembla ser i ho dic amb certes reserves que en aquets moments les seves poblacions són més estables i abundats en els medis rurals tenint en compte que també sembla que tindran que continuar competint amb les altres espècies invasores les quals, algunes de elles, també es van expandint cap aquestes zones. Avui en dia aquells grans i continuats estols de pardals que travessaven  el meu antic barri han disminuït considerablement fins a la quasi desaparicio. En canvi han estat substituïts per enormes estols d’estornells i coloms.
 
 

 

La competició amb altres espècies invasores i oportunistes com els coloms, els estornells, els gavians, tórtores turques, garses, cotorres de pit gris ets..  les quals també s’han adaptat a les ciutats, ocupant un punt important en l’espai del nínxol ecològic dels pardals.

Gavia argentat 243 x 207

Columba Livia 243 207Cotorreta de pit gris 243 x 207Estornell vulgar Sturnus vulgaris bGarsa 243 x 207

  

 

Tortota turca

 
QUELCOM DE LA BIOLOGIA DEL PARDAL
  

Pardal dimorfisme sexual 400 x 250

TAXONOMIA: Ordre: Passeriformes; Família : Passeridae; Gènere: Passer; Espècie : Passer domesticus (Linnaeus 1758)
MORFOLOGIA: El pardal (Passer domesticus) pertany a l’ordre dels passeriformes, família dels passèrids. Segons els científics hi ha unes 12 subespècies  de pardals que es diferencien unes de les altres en detalls de mides, coloració del plomatge i ecologia. Una de les espècies el Passer domesticus balearoibericus és la que viu a les nostres contrades.
Els pardals mesuren 14/16 cm i tenen una envergadura de 21 a 25,5 cm.
El seu plomatge és pintoresc però no és vistós com el d’altres ocells,  és d’un color adaptat al medi a on es mouen, és el característic de les aus terreres i rostollaires. En els mascles hi domina el color bru ornamentat amb llistes negres i  en l’època de reproducció el to bru, sol pujar en un to vermellós. El píleu té un to gris pujat i la gorja i el pit una gran taca negre que en funció del grau de dominància en el col·lectiu, és més gran. (Lowter i Cink 1992, Reyer et al. 1998). A la part ventral i el carpó hi dominen els tons grisosos.   Les plomes de l’ala presenten també llistes negres i que en el vol es mostren unes curtes llistes blanques. El bec com les tires de les celles és de color negre. Al costat del ull cal destacar una petita taca blanca. Les femelles, com quasi totes les especies d’ocells, tenen el plomatge més discret. No presenten el pitet negre, el seu bec és grisenc i groguenc a la seva base. En general tenen el plomatge d’un gris brut, exceptuant les ales i el dors que presenten un disseny molt semblant als mascles però més atenuat. La línia de les celles a diferència dels mascles és d’un color clar. Els pardals joves abans de fer la primera muda,   que efectuen a l’estiu, tenen el plomatge com el de les femelles  i no se’ls distingeix el dimorfisme sexual.

pasdom habitat

Old Sturbridge Village Freeman Barn 2 400 x 341

HABITAT Els pardals aprecien bàsicament els medis modificats per l’home. La distribució del pardal originalment depenia en gran mesura de la disponibilitat i abundància de cereals. Mes tard els canvis d’hàbitats i ecosistemes, a causa de l’activitat humana, l’han avocat a un canvi d’estratègia per adaptar-se al medi. Els pardals, com he dit al principi, són antropògens és per això que té preferència per les àrees edificades i terres de conreu, rarament lluny de les zones habitades, no se’ls  troba a dins dels boscos, prats i altres medis naturals  (Lowther i Cink 1992). 

L’habitat durant l’hivern és el mateix que durant l’època de la reproducció perquè és una espècie que un cop establerta en un lloc determinat,  no emigra. No obstant en el període hivernal i en zones molt fredes no descarta establir-se en graners, altells i golfes per guarir-se del fred i les inclemències climatològiques de l’època. 
Nia en forats o esquerdes d’edificis, en el ramatge de les heures, pallers, sota teules i alguns cops nia en arbres vells i que tinguin forats o esquerdes i en roques. Prefereix els pobles a les grans ciutats ja que en els medis rurals hi troba majors possibilitats alimentàries.
 
DISTRIBUCIO A NIVELL MUNDIAL
Excepte en les regions del extrem Nord,  el pardal comú s’estén per tot el continent  europeu i la major part del món. No solen sobrepassar els hàbitats superiors als 2.100 metres d’alçada . (Peterson et al.  1983). 
 
310px PasserDomesticusDistributiondistrb altitud pardal 
 
 

DENSITAT DE LA POBLACIÓ A CATALUNYA.

mapa distribucio pardal

mapa abundancia relativa pardals

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Dades i mapes obtinguts de l’Atles dels ocells nidificants 1999-2002. Institut Català d’Ornitologia

 

COMPORTAMENT I ACTIVITAT DIÀRIA.-

 Els pardals es desplacen per terra a saltirons, rarament caminen, exceptuant alguns individus vells (Summers-Smith 1963)
Quan es desplacen volant ho fan mitjançant  múltiples intervals, 13 per segon, a una mitjana de velocitat de 45,5 quilòmetres per hora, entre 29 i 55 (Schnell i Hellack 1978, Summe-Smith 1963). No són amants dels vols en picat a excepció de si es veuen obligats  i no tenen més remei, per exemple per esquivar l’atac d’un depredador.
 
Bany de sorra 243 x 207Respecte a la seva higiene solen banyar-se regularment per després allisar el plomatge (Simmons 1957). Després de romandre confinat en el niu o haver passat llarga estona immòbils en una branca tenen per costum estirar-se allargant ales i potes al mateix temps . Els hi agrada els banys de sorra utilitzant els mateixos moviments que fan per banyar-se en l’aigua. S’ajupen recolzant-se amb el pit al terra prenen la sorra entre les ales i el bec i la projecten a l’aire perquè retorni sobre les espatlles amb les plomes arrufades (Summer i Smith 1963).  Aquesta operació l’efectuen de manera regular en el mateix indret formant uns petits cràters els quals cada individu defensa aquest emplaçament contra els congèneres intrusos. 
També s’ha comprovat, encara que de forma esporàdica, que es fan servir de les formigues per netejar-se (Potter 1970). Existeix un assaig realitzat per l’entomòleg i ornitòleg nord-americà Horace Groskin que demostra que moltes espècies d’ocells, entre elles els pardals, es refreguem amb les formigues per untar-se amb les seves secrecions d’àcid fòrmic les quals produeixen com a defensa i que els ocells aprofiten com a tonificació dels seus músculs i d’una sensació general molt agradable. També és habitual observar als pardals estenent les ales i inflant el seu plomatge per prendre banys de Sol  (Summers-Smith 1963)
Els mascles adults travessen un període de muda anual al voltant de 82 dies a partir del mes d’Agost fins el mes d’Octubre. La femella muda des del mes d’Agost fins el mes de Novembre. En canvi els jovenets els hi comença a sortir els plomatge d’adults a mitjans de Juny per continuar la seva muda complerta fins a mitjans de Novembre (Zeidler 1966, Summers-Smith 1988).

OCUPACIO D’ESPAI i DINÀMICA DE LA POBLACIÓ.-
Els pardals defensen un petit territori en el període de la reproducció  (Will 1973). Els dos sexes defensen de manera ferotge una àrea reduïda al voltant del seu niu (McGillivray 1980) Per exemple  varies parelles poden niar en un mateix arbre però no permetran  la presencia d’altres pardals no residents en l’arbre (McGillivray 1980) La defensa és sovint mascles contra mascles i femelles contra femelles (Summers-Smith 1963). La distància tolerada entre individus depenen  de la temperatura ambiental i varia des de 5 cm a una temperatura de -10ºC i de 15 cm a una temperatura de +10 ºC per els ocells captius que s’alimenten d’una única menjadora (Cink 1977). Per els ocells lliures, les distàncies varien entre 9 i 35 cm. Les femelles són més tolerants entre elles i els mascles mes tolerants amb les femelles.  La distància entre individus decreix amb la densitat, fam, temperatura i la neu (Cink 1997).
Els pardals poden entrar en competició en las àrees de nidificació per l’obtenció de qualsevol cavitat o forat amb altres espècies d’ocells com per exemple els falciots, les orenetes de cua blanca, els estornells, els xoriguers. Ocasionalment aprofiten els nius vells de l’oreneta vulgar. En el cas dels estornells es reconsidera la possibilitat que com aquests han proliferat moltíssim a les grans ciutats sigui també una de les causes que en aquets hàbitats les poblacions de pardals hagin disminuït de forma bastant dràstica. Aquells grans estols de pardals que jo observava durant la meva adolescència avui no existeixen. Igualment utilitzen els nius artificials destinats a altres espècies. Arriben a ocupar fins el 20% del nius artificials per els falciots  (Jackson i Tate 1974). 

 

ESTRUCTURA POBLACIO I DISPERSIÓ D’INDIVIDUS.-

 

Els pardals són ocells relativament gregaris. En el medi rural se sap que durant la temporada de reproducció estan  estructurats en diferents clans o petites colònies d’unes deu/dotze parelles que es relacionen molt poc entre si. Aquests petits grups o clans fan la majoria de les seves activitats diàries junts (bany, alimentació i repòs). Després d’aquesta època es constitueixen en grans grups o estols per descansar durant la nit aprofitant  diversos arbres on hi ha quantitat de fullatge per poder-se protegir. Era el cas , en la meva època de jovenet,  de la gran quantitat de pardals que anaven a dormir a les Rambles de Barcelona (Mullarney 1999). 
Els pardals adults un cop ocupat un territori solen ser sedentaris. En canvi, els pardals joves ocupen els llocs restringits que es van quedant  vacants, sobre tot els joves primerencs. Els més tardívols o els que no ocupen llocs vacants es reuneixen en grups, alguns cops considerables , efectuant moviments de dispersió que molts cops són veritables moviments de migració (Summers Smith 1994)
La esperança de vida dels pardals és de 0,96 – 1,56 anys. La longevitat màxima que es coneix és de 7,47 anys.
La població catalana segons dades de l’Atles d’ocells nidificants de Catalunya 1999-2002 es calcula de 2.643.851 – 3.184.789 parelles reproductores
  
ALIMENTACIÓ
Donades les circumstàncies actuals el seu règim alimentari s’ha adaptat  a quasi  una dieta omnívora depenent de l’abundància i la situació on s’estableix.
A les ciutats i vil·les grans és fàcil veure’ls inspeccionant al voltant dels contenidors d’escombraries, papereres  i acostant-se a les persones que mengen als parcs i jardins aprofitant també els fruits dels matolls que creixen en el mateix entorn així com el pinso per mascotes que poden trobar en les terrasses i jardins dels habitatges on hi ha animals domèstics de companyia.  
En els medis rurals consumeixen grans de cereals ( blat de moro, blat, civada i melca) que provenen dels camps i sembrats, de les menjadores del bestiar i dels excrements d’aquets últims. Als EEUU, el consum de grans passa del 59% en Setembre al 88% en Febrer (Kalmbach 1940).La dieta anual del pardal adult es compon en el seu 96% de matèria vegetal (77% de grans i el 18% de cereals) i el 4% d’insectes (Kalmbach 1940).  Duran l’estiu la dieta insectívora pot arribar al  10% . Els pardals cacen els insectes a terra o se’ls pot observar caçant-los al vol. També s’ha comprovat que al capvespre van a caçar en els fanals públics a on els insectes són atrets per la seva llum. Tenen predilecció per rostollar en busca de les llavors silvestres, els fruits dolços, les tiges i gemes tendres de les verdures, flors i altres plantes. S’ha de reconèixer que durant l’època de cria els pardals també són beneficiosos per l’agricultura.
Les espècies d’insectes que formen part de la dieta dels pardals durant la cria varien segons les localitats però generalment està composta per homòpters especialment pugons ( Macrosiphum spp i Chaitophorus leucomelas ),  ortòpters, dípters, coleòpters, himenòpters i hemípters; també algunes aranyes.
Els últims quinze dies del període de la peixa dels pollets la dieta passa a  ser a base de llavors i fruits.  En els volantins i joves el 72,9% està constituïda per aliments d’origen humà (pa, llavors de cereals...ets), 21,6% de llavors d’espècies silvestres, 20% d’insectes i 4,9% de fruites (Veiga 1990). 
Els pardals acumulen les reserves d’energia en forma de dipòsits de greix, causant una fluctuació de la seva massa corporal. El seu pes arriba al màxim després del migdia i al mínim a la matinada abans de la primera menjada. Aquesta fluctuació cíclica és més important si l’ambient és fred, dons les reserves utilitzades són per mantenir la temperatura corporal estable.
 
 


Bec Pardal 243 x 207El bec dels pardals és el típic que presenten els ocells,  els quals,  la seva dieta alimentària és bàsicament granívora i rostollera. Bec cònic, robust, fort i de mida mitjana. Això ve ajudat per un crani fort, grans músculs maxil·lars com totes les espècies d’ocells granívors. Durant la cría un porcentatge bastant elevat de la seva dieta es insectívora -10% al 20%- però donades les circumstàncies actuals el seu règim alimentari s’ha adaptat  a quasi  una dieta omnívora depenent de l’abundància i la situació on s’estableix Com els ocells que tenen una dieta insectivora presenten una característica morfològica com són les plomes setiformes situades a les comissures del bec que tenen forma de pel i són molt sensitives i serveixen per detectar la conveniència o no de determinades presses.  Com a medi d'adaptació  enredereixen la muda d'aquestes plomes, les quals, es mantenen intactes per la pròxima temporada quan tornen a necessitar-les per la dieta insectívora.

PUGO Chaitophorus leucomelas 243 x 207PUGO macrosiphun 243 x 207

Escanyavelles Polygonum aviculare 243 X 207Forcadella Digitaria sanguinalis243 X 207ambrosia 2panissola Setaria viridis 243 x 207

 
Sistema digestiu ocells 400X373
Els pardals, com tots els ocells granívors, han desenvolupat un PAP amb mes capacitat on poden emmagatzemar les llavors i granes que van acaparant en les seves incursions per aconseguir l’aliment. Així en un viatge recullen mes quantitat d’aliments. Per un altre banda també han desenvolupat un PEDRER potent, a fi i efecte de poder pre-digerir els grans i les llavors de las que s’alimenten. El PEDRER es un òrgan que forma part del sistema digestiu en forma de bossa molt musculada i que en el seu interior està compost per una superfície molt aspre i dura i que amb l’ajuda de les pedretes (grit) que el ocell ingereix de forma quotidiana, tritura las llavors i grans, mitjan.sa moviments peristàltics que efectuen els forts muscles d’aquest òrgan transformant en pasta l’aliment ingerit. En realitat la funció del PEDRER es la de reemplaçar la funció de les dents que els ocells no tenen. Així dons tenen necessitat de menjar les pedretes (grit) i mantenir-les en el seu pedrer (66% del pes d’aquest òrgan). que són renovades al voltant de cada cinc dies. La quantitat de grit conservada augmenta depenent de si a la dieta augmenten els insectes respecte a les plantes o llavors. El diàmetre d’aquestes pedretes està en una mitjana de 0,05 mm i si són de mida més petita, aleshores,  en consumeix més quantitat (Gionfriddo i Best 1995).   
grit 243 x 207 
REPRODUCCIÓ I DESENVOLUPAMENT
Els pardals són habitualment monògams durant varies temporades. El mascle pot ser algun cop polígam. A les hores només participa en una o dues covades fecundades (Summer-Smith 1988) Les formacions de parelles s’efectuen durant dos cops al any; entre Gener-Juliol i  Setembre-Octubre.
Paradal niu natural GenovefaFan els seus nius a mida de les seves possibilitats i adaptació dins del entorn en que estan establerts. A on hi han escletxes, cavitats i forats les aprofiten. Si hi troben nius abandonats d’altres espècies d’ocells els ocupen i si no hi ha més remei els construeixen en un arbre o a algun lloc cobert en forma de copa tal com ho fan altres espècies. No obstant són més freqüents els primers (Cink 1976).
Quan s’instal·len en cavitats, forats i sota les teules hi afegeixen branques, herbes, pèls, plomes, papers, molses, ets.  per mantenir el confort on hi ponen els ous. Hi ha moltes  espècies d’ocells que nien d’aquesta manera i se’ls denomina trogloditesDins d’aquet grup hi ha diferents famílies de espècies  amb grans diferencies de costums i morfologia entre elles.  Les caixes niu artificials són una bona eina per facilitar la cria d’aquestes espècies d’ocells.
Els nius construïts en els arbres són generalment globulars. L’exterior està fet per material resistent i compacte mentre que l’interior és de material suau . Aquests nius poden constituir una sèrie de nius múltiples els quals la paret d’uns és comuna amb la dels altres, constituint una colònia de unes deu a quinze parelles. Arriben a mesurar entre 30 i 40 cm de diàmetre instal·lats a una alçada entre 3 i 6 metres. Els edificis de la ciutat i els dels barris perifèrics  antics hi tenien moltes escletxes, furats, teulades de teules que eren punts ideals que aprofitaven per niar afavorint les seves poblacions. Avui això amb les noves construccions a les grans ciutats han anat desapareixent i només ho poden trobar bàsicament en el medi rural i els barris antics. Els nius són reaprofitats en la mateixa temporada i la propera. Alguns, sobre tot, els construïts duran la tardor, són emprats com a refugi hivernal (Lowther i Cink 1992).
Pardal comú Posta 400 x 341Els pardals són gregaris, tot i ser tolerants amb les parelles veïnes de la mateixa colònia, hi ha cops que solen ser agressius entre els seus congèneres donant-se el cas que envaeixen els nius dels seus veïns destruint els ous o els pollets que hi han. (Viega1990). L’ocupació de la cavitat on han de fer servir de niu pot ser iniciat tant per el mascle com per la femella,  principalment entre els mesos de Gener a Juliol (Lowther i Cink 1992). El festeig està sincronitzat, de forma que les postes d’ous també ho estan.
El èxit reproductiu de l’anyada depèn molt de les reserves energètiques disponibles suficients per mantenir el estat físic (Anderson 1995).
La posta d’ous sol ser de quatre a sis ous els quals la femella els pont a un per dia. Hi ha casos excepcionals de postes de vuit ous. La incubació dura de 10 a 14 dies, és a dir, una mitjana de 11 dies (Lowther i Cink 1992). La incubació comença ja des de la posta del primer ou (Wilkinson i Smith 1997). Els primers nou dies el procés d’incubació se’l reparteixen entre el mascle (16%) i la femella  (60%). A partir del desè dia el temps de dedicació a covar és igual per el mascle com per la femella. Cada sessió d’incubació es de una mitjana de 9 minuts per el mascle i 11 per la femella.
Després de l’eclosió els pares retiren del niu les closques dels ous i continuen covant els petits ocells fins el vuitè dia. Cada parella consagra un temps comparable durant el dia  i la duració va disminuint amb el temps – 30% al principi i disminueix fins el 9% per el mascle i per la femella del 26 al 14%- ( Lowther i Cink 1992). Per la nit la mare és la que resta covant  els petits fins el quart dia, data en la que obren els ulls (Deckert 1969). Per aquesta raó desenvolupen en el seu pit una “placa incubadora ” la qual permet transmetre més escalfor als pollets.
Els pollets són alimentats per la regurgitació dels aliments que porten al pap compost generalment per un 68% d’insectes i un 30% de grans. La femella empra el 60% de visites per empapussar a les seves cries (North 1968, Sappington 1975, McGillivray 1984). Mentre els pollets són petits la seva dieta alimentària és a base d’invertebrats per abastir-se de les proteïnes necessàries per el seu desenvolupament. Tot i tenint en compte que els pares retiren  els sacs fecals del niu aquest acostuma sovint a estar brut abans de que els pollets abandonin el niu (McGillivray 1984). Els pollets poden termoregular-se quan tenen onze dies d’edat. És a dir, no els hi fan falta els pares per donar escalfor. Estan en disposició de saltar del niu als deu dies però de forma ocasional, sobre tot, si són molestats o pertorbats. (Lowther i Cink 1992) En situació normal per si sols solen ser als catorze dies.
Després de saltar del niu, els pollets romandran amb la parella de set a deu dies i no assoliran la talla adulta abans del setembre o octubre.  Després de la sortida del niu dels pollets i abans de fer una nova posta d’ous , la femella,  també s’encarrega de peixar els petits durant uns vuit dies emprant per aquest menester el 90% del temps  (Lowther 1979).  La segona posta acostuma a tenir més èxit que la primera. Es dóna el cas que els joves de la primera posta participen en la cura dels nous pollets (Sappington 1975). Com que sovint es reutilitza el mateix niu pot donar.se el cas que s’infesti de paràsits que poden perjudicar la salut dels jovenets (Lowther i Cink 1992).
Segons De Graaf i Rudis (1987), els pardals poden reproduir-se des de la edat d’un any però no és possible de constatar si existeix diferència entre el joves primerencs i els de l’ultima covada del any. La femella pot pondré de nou si els primers ous es perden per qualsevol accident.
La proporció d’ous que  eclosionen és del 62% i la proporció de joves que sobreviuen a la sortida del niu  és del 40% . El èxit de les niades es de un 58% (Lowther et Cink, 1992).
MORTALITAT
L’esperança de vida  dels pardals en estat lliure sol oscil·lar entre el 4 al 6 anys. El rècord constatat és de 13 anys i 4 mesos  (Lowther i Cink 1992).
Els pardals com les demés espècies d’ocells són sensibles als virus i als paràsits (Summers-Smith 1963). Són també víctimes dels depredadors com moltes aus rapinyaires i alguns animals domèstics com els gats
El subministrament de blat I altres llavors impregnades d’anticonceptius per controlar la població dels coloms en ciutats i poblacions pot ser un element a tenir en conte que pot afectar també els pardals.
Un cas flagrant de la desaparició de la població de pardals a la Xina com a referència: http://www.digitalmx.net/cuando-matar-gorriones-le-costo-la-vida-a-mas-de-20-millones-de-personas/

Els pardals, victimes de neonicotinoides

Si bé parlem molt del glifosat, que es troba en els nostres cabells, a Suïssa s’exposa un altre producte fitosanitari: els neonicotinoides. Un estudi recent de la Universitat de Neufchâtel permet comprendre que els ocells, en particular d’aquest treball, els pardals també en són víctimes.

Quan sentim la paraula insecticides o més particularment neonicotinoides, sovint pensem en abelles o pol·linitzadors en general. Però no són les úniques víctimes.

Per conèixer millor el problema i comprendre l’abast de les conseqüències de l’ús de pesticides i, en particular, els neonicotinoides , Ségolène Humann-Guilleminot va realitzar un estudi com a part del seu màster en biologia a la Universitat de Neufchâtel a Suïssa (1) .

Ja sabíem que aquestes substàncies, tot i que parcialment prohibides per la Unió Europea des del 2013 , estan repartides en camps per matar insectes plagues. Problema, els pol·linitzadors (i sobretot les abelles ) es veuen afectats perquè el producte contamina fins i tot el pol·len i el nèctar de les flors. Però no són els únics: les aus són les altres víctimes d’aquests productes. 

Les plomes de pardal porten rastres de neonicotinoides

En el seu estudi, publicat a la revista Science of the Total Environment , l'estudiant va recollir ni més ni menys que 600 plomes de pardals procedents de camps propers a 47 explotacions orgàniques o convencionals suïsses . En aquests ocells, que ja són víctimes de la infracció dels insectes morts per neonicotinoides, trobem de mitjana entre 1,7 i 9,2 ng / g de plomes.

 " En algunes mostres, però, es van mesurar concentracions elevades –fins a 140 ng / g de plomes–, que susciten preocupacions sobre els efectes negatius sobre la salut de les aus " es pot llegir al comunicat de l'estudi. Sabem, per exemple, gràcies als resultats d’altres estudis complementaris, que aquests pesticides causen trastorns neurològics importants en els ocells i fan que el seu nombre caigui al nostre camp. 
 Maylis Choné , el 21 de gener de 2019

 

INFORME DEL  ICO (Institut Català d’Ornitologia).
El pardal comú és l’ocell més abundant a casa nostra , però les darreres dècades pateix una regressió moderada a gran part d’Europa i també a Catalunya. Les causes d’aquesta disminució no estan clares, però la ciència ciutadana pot aportar dades molt rellevants per estudiar-les. censos matinals.
L’Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002, el pardal comú va ser l’espècie més abundant, amb una estima de 2.643.851 a 3.814.789 de parelles. De fet, és una de les espècies més abundants del món i més àmpliament distribuïdes, en part gràcies a haver estat introduït al sud d’Àfrica, Amèrica, Austràlia i Nova Zelanda, entre d’altres (Summers-Smith 1988). Part de l’èxit del pardal és la seva associació amb l’home, que li augurava un futur prometedor lligat a la presència humana arreu del planeta. En canvi, les darreres dècades s’ha registrat una forta davallada de les poblacions del nord-oest d’Europa fins pràcticament desaparèixer del centre de ciutats on abans era abundant, com Londres. En canvi, a altres ciutats, com Manchester, Berlin o París, no s’han registrat aquestes disminucions (Laet & Summers-Smith 2007). Des de 1970 a Gran Bretanya el pardal ha disminuït un 60% en ambients urbans i un 47% en ambients rurals, que han provocat la seva inclusió a la Llista Vermella del país, mentre pel conjunt d’Europa una disminució del 62% des de 1980 justifica que es consideri espècie de preocupació per a la conservació europea (Robinson 2005; PECBMS 2013). Tot i que hi ha diverses hipòtesis sobre la causa d’aquesta tendència, els motius han estat desconeguts i és difícil explicar les diferències entre ciutats, fins al punt que l’any 2000 el diari The Independent va oferir 5.000 lliures esterlines a qui aportés una explicació convincent del fenomen. L’anàlisi de les dades del SOCC revelen una disminució moderada del pardal a Catalunya, amb una davallada mitjana L’anàlisi de la tendència en dos subgrups també evidencia diferències entre l’entorn rural i l’urbà, amb una disminució mitjana anual del 3,5% al primer i del 7,3% al segon (Figura 15), tot i que és cert que encara es disposa de pocs itineraris urbans, la major part a Barcelona ciutat. La disminució del pardal és un fet generalitzat a Catalunya, tot i que a alguns itineraris s’ha detectat un augment de la població, bàsicament a la plana de Lleida, especialment en zones de regadiu, i al Priorat i a l’estany de Sils (Figura 16). El pardal comú és una espècie molt sedentària i, de fet, la majoria d’ocells es mouen dins un radi d’un o dos quilòmetres (Laet & Summers-Smith 2007). Per això es considera que pràcticament no hi ha intercanvi entre l’entorn urbà i el rural, com confirmen les recuperacions d’ocells anellats. Per això es creu que les causes de la disminució en els dos entorns poden ser diferents, almenys en part. A l’entorn agrícola s’apunta a la intensificació agrícola com a causa principal, que hauria comportat una disminució de l’aliment disponible, associat tant a les millores tècniques d’emmagatzematge dels cereals, com a la reducció en la disponibilitat d’invertebrats amb l’augment de l’ús de pesticides (Summers-Smith 2003). Als espais urbans, en canvi, la disminució podria anar lligada a la transformació d’espais herbacis en superfície asfaltada, el cultiu de plantes exòtiques, la desaparició de solars no edificats o la competència amb altres espècies. En aquesta línia, els primers estudis a casa nostra han trobat que el pardal es veu afectat per les altes densitats de garsa (Pica pica), possiblement per competència o depredació, i mostra una preferència pels edificis antics, construïts entre 1950 i 1970, que proporcionen més llocs on nidificar que els edificis més hermètics que es construeixen actualment (García 2011). Els seguiments amb participació ciutadana com el SOCC tenen un paper fonamental en l’estudi de la tendència del pardal comú i les seves causes. A tall d’exemple, recentment s’ha publicat un treball sobre l’ús d’aquest tipus de projectes per a determinar el paper de la productivitat en la disminució del pardal. Les dades del Garden Birdwatch (GBW), el Nest Record Scheme (NRS) i el Breeding Bird Survey (BBS) –els homòlegs britànics a Ocells dels Jardins, Nius i el SOCC- han demostrat que la disminució del pardal comú és més forta en les zones amb menor nombre de polls per parella. Tot i això, no s’ha detectat diferències entre els entorns rurals i urbans, i se suggereix que poden estar relacionades amb una manca d’aliment que compromet la supervivència dels adults (Morrisson et al. 2014).
 
CONCLUSIÓNS RESPECTE A LA SITUACIÓ DELS PARDALS AL MOIANÈS
El Moianès en els últims trenta anys ha sofert un augment demogràfic considerable. Pràcticament ha doblat la població. El seu augment s’ha concentrat en les poblacions més grans com Moià i Castellterçol. Aquest augment ha ocasionat l’expansió de nous barris amb la construcció de nous habitacles mentre que els cascs antics els edificis no han sofert transformacions agressives com ha succeït a les grans ciutats del Principat, més aviat s’han conservat les estructures com a testimoni del seu patrimoni antic. Monistrol de Calders i Calders han mantingut la seva estructura urbanística original  i la expansió demogràfica s’ha concentrat en les urbanitzacions per el que també han mantingut les antigues construccions. La resta de Municipis com Santa María d’Oló, L’Estany, Collsuspina, Granera, Castellcir i Sant Quirze de Safaja han conservat el seu caràcter urbanístic original (Font 2010). En quan a la població de pagès de la comarca, salvant algunes excepcions, s’han mantingut quasi totes les masies actives amb l’evolució, transformació i modernització dels sistemes  d’explotació agrícola i ramadera que el temps ha requerit. Tot això ha permès que l’hàbitat dels pardals es mantingués prou ampli i pràcticament intacte, per tant el que fa referència amb aquest aspecte no els ha afectat com a les grans ciutats.
Aquest augment demogràfic però, ha propiciat la proliferació d’altres espècies d’ocells invasors tal com la tórtora turca (Streptopelia decaocto) aquesta no tant a pagès, els estornells (Sturnus vulgaris), els coloms (Columba libia) i la recuperació de la garsa (Pica pica) que ocupen el mateix nínxol ecològic del pardal per el que també representen un competidor directe de la seva alimentació afegint que la garsa és a més un depredador de les postes d’ous i de les cries d’aquest i d’altres ocells, no oblidant l’augment dels gats domèstics incorporats com a animals de companyia que també són depredadors directes.
Per un altra banda,  l’abús de la aplicació de pesticides i herbicides  als conreus, per eliminar els organismes vius que els hi són perjudicials,  de forma directa o indirecta tenen una incidència sobre les poblacions dels ocells, entre ells els pardals.  Les anomenades “males herbes” que són pròpies dels conreus són indispensables per l’existència d’unes poblacions d’insectes els quals representen una font de proteïnes com hem vist en el apartat de l’alimentació,  indispensables per el creixement i desenvolupament dels pollets. Això és un dels altres pilars bàsics perquè les poblacions de pardals siguin estables o es redueixin.
Per concloure, els pardals que habiten al Moianès, des del meu punt vista i donades les circumstàncies esmentades, la seva situació de supervivència, consideraríem que es troba actualment en un grau de disminució moderada.
 
josep lainez          Josep Lainez Molinero -"Naturalista Amateur"--- Text revisat per el Doctor Joan Barrull - Moià,  Juny 2017

 

Bibliografia 

  • A comparative study of reproductive adaptations in House and tree Sparrows. Auk, 107: 45-59.
  • Peterson, Roger T., et. al. 1983. A field guide to the Birds of Britain and Europe Boston: Houghton Mifflin Company.
  • Cink, C.L. 1976. The influence of early learning on nest site selection in the house sparrow. Condor78: 103-104.
  • Cink, C.L. 1977. Winter ecology and behavior of North American house sparrow populations. Ph.D.thesis, University of Kansas.
  • Lowther, P.E., and C.L. Cink. 1992. House Sparrow. In The Birds of North America, No. 12 (A. Poole, P. Stettenheim, and F. Gill, Eds.). Philadelphia: The Academy of Natural Sciences; Washington, DC: The American Ornithologists’ Union.
  • Kalmbach, E. R. 1940. Economic status of the English sparrow in the United States. US Dep. Agric. Tech. Bull. 711, Washington, DC. 66 pp.
  • Guia dels ocells dels paissos Cataláns Petterson,Mountfort,Hollom
  • BirdLife International (2013). "Passer domesticus" (http://www.iucnredlist.org/details/22718174). IUCN Red List of Threatened Species. Version 2013.2. International Union for Conservation of Nature. Retrieved 12 March 2014.
  • The House Sparrow  Denis Summers_Smith
  • Aubry, Y. 1995. « Moineau domestique
  • Atles dels Ocells Institut Catalá d’Ornitologia
  • Birds of large fIoodplain forests: Local and regional habitat associations on the Upper Mississippi River by Melinda Gail Knutson A Dissertation Submitted to the Graduate Faculty in Partial Fulfillment of the Requirements for the Degree of DOCTOR OF PHILOSOPHY Department: Animal Ecology Interdepartmental Major: Ecology and Evolutionary Biology 

Referències 

  • ·        Anderson, T.R. 1995. Removal indeterminacy and the proximate determination of clutch size in the house
  • sparrow. Condor 97: 197-207.
  • ·        Ar, A., H. Rahn, and C.V. Paganelli. 1979. The avian egg: Mass and strength. Condor 81: 331-337.
  • ·        Aubry, Y. 1995. « Moineau domestique », dans Les oiseaux nicheurs du Québec : atlas des oiseaux
  • nicheurs du Québec méridional. Sous la direction de J. Gauthier et Y. Aubry. Association
  • québécoise des groupes d'ornithologues, Société québécoise de protection des oiseaux et
  • Service canadien de la faune, Environnement Canada, région du Québec, Montréal,
  • p. 1090-1093.
  • ·        Beimborn, D.A. 1967. Population ecology of the English sparrow in North America. M.Sc. thesis,
  • University of Wisconsin, Milwaukee.
  • ·        Bent, A.C. 1958. Life histories of North American blackbirds, orioles, tanagers, and allies. U.S. Natl. Mus.
  • Bull. 211.
  • ·        Bezener, A. 2000. Birds of Ontario. Lone Pine Publishing, Edmonton, Alberta, 376 p.
  • ·        Bull, J., and J. Farrand, Jr. 1994. National Audubon Society field guide to North American birds, Eastern
  • Region. Revised edition, Alfred A. Knopf, New York, 796 p.
  • ·        Calder, W.A., and E.J. Braun. 1983. Scaling of osmotic regulation in mammals and birds. Am. J. Physiol.
  • 244: 601-606.
  • ·        DeGraaf, R.M., and D.D. Rudis. 1986. New England wildlife: Habitat, natural history, and distribution.
  • ·        General Technical Report NE-108. Department of Agriculture, Forest Service, Northeastern
  • Forest Experiment Station, Broomall, PA, 491 p.
  • ·        Dekert, G. 1969. Zur ethologie und okologie des haussperlins (Passer domesticus L.). Beitr. Volgelk.
  • 15: 1-84.
  • ·        Desrosiers, A., F. Caron et R. Ouellet. 1995. Liste de la faune vertébrée du Québec. Nouvelle édition.
  • ·        Ministère de l’Environnement et de la Faune du Québec, Les Publications du Québec,
  • Sainte-Foy, Québec, 122 p.
  • ·        Dutenhoffer, M.S., and D.L. Swanson. 1996. Relationship of basal to summit metabolic rate in passerine
  • birds and the aerobic capacity model for the evolution of endothermy. Physiol. Zool. 69:
  • 1232-1254.
  • ·        Fleischer, R.C., P.E. Lowther, and R.F. Johnston. 1984. Natal dispersal in house sparrows: Possible
  • causes and consequences. J. Field Ornith. 55: 444-456.
  • ·        Fleischer, R.C. 1983. A comparison of theoretical and electrophoretic assessments of genetic structure in
  • populations of the house sparrow (Passer domesticus). Evolution 37: 1001-1009.
  • ·        Gavett, A.P., and J.S. Wakeley. 1986. Diets of house sparrows in urban and rural habitats. Wilson Bull.
  • 98: 137-144.
  • ·        Gionfriddo, J.P., and L.B. Best. 1995. Grit use by house sparrows: Effects of diet and grit size. Condor 97:
  • 57-67.
  • ·        Godfrey, W.E., 1986. Les oiseaux du CanadaÉdition révisée. Musée national des sciences naturelles,
  • Musées nationaux du Canada, Ottawa, Ontario, 650 p.
  • ·        Jackson J.A., and J. Tate, Jr. 1974. An analysis of nest box use by purple martins, house sparrows and
  • starlings in eastern North America. Wilson Bull. 86: 435-449.
  • ·        Kalmbach E.R. 1940. Economic status of the English sparrow in the United States. U.S. Dep. Agric. Tech
  • Bull. 711, 66 p.
  • ·        Kendeigh, S.C. 1973. “Monthly variations in the energy budget of the house sparrow throughout the year.”
  • In Productivity, population density, and systematics of granivorous birds. S.C. Kendeigh and
  • J. Pinowski (eds). Inst. Ecology, Warszawa, Poland, p. 17-43.
  • ·        Kendeigh, S.C. 1976. Latitudinal trends in the metabolic adjustments of the house sparrowEcology,

Les conseqüències de la desaparició dels Elements Vertebrals en un Ecosistema.

El Moianès i la Caça: Caçadors,"Escopetaires" i Gestió