• Dimarts, 01 Desembre 2020 00:00
Articles en profunditat

Sabent  que, actualment, el conill esta en franca regressió ( vàlid per al Moianès) . Per tractar de diagnosticar correctament les causes d'aquesta situació, deuria fer-se un conscienciós treball de camp que analitzes totes les circumstancies que, en major o menor grau, la provoquen. A falta d'aquest estudi, que deuria ser necessari abans de realitzar qualsevol actuació al respecte podem fer una aproximació extrapolant conclusions de treballs realitzats en altres zones.

"El que es pretén que sigui  una sèrie sobre la fauna silvestre de TRÉBAGO, (poble de la província de Soria) ho anem a ocupar amb una espècie que, tenint una gran importància (tant des de el punt de vista ecològic como cinegètic) està entravessant una situació delicada, el CONILL de BOSC " Aquesta es la capçalera amb que el Dr. Fernando Clavel Pardo, veterinari del Departament de Sanitat Animal de la Junta de Castilla y León,  inicia aquet senzill però complert treball sobre el conill de bosc.

Quan jo el vaig llegir, vaig considerar que era un reflexa fidel de la situació del conill de bosc  al Moianès i d'altres punts del nostre país. Es per això que vaig considerar oportú publicar-ho intercalant en el transcurs del text els comentaris enquadrats que fan referència  la similitud amb la nostra comarca i les reflexions del autor del treball.

Vull manifestar el meu agraïment públic al Dr Fernando Clavel Pardo la seva gentilesa per autoritzant-me a publicar i compartir integrament el seu treball a la web i  estic segur que serà interessant per els seguidors  de la fauna del Moianès

Josep Lainez

Fins a la dècada dels anys cinquanta, el conill era abundant a tota la Península Ibèrica. Tot i tenint en compta de ser la base de l'alimentació de molts depredadors i objecte d'una intensa caça per part de l'Home, res semblava una amenaça per el seu futur, ja que la formidable capacitat reproductiva d'aquesta espècie feia que la població de conills es mantingueren mes o menys estable cada temporada.

N'obstant, fa uns quaranta anys, un metge francès intentava acabar amb les plagues de conills que assolaven algunes regions i per aquest motiu, va introduir un virus que existia únicament en la espècie de conills del Brasil. A aquest li provocava únicament una malaltia lleu, però va tenir uns efectes devastador sobre la espècie europea: la mixomatosis. La malaltia es va escampar rapida i fulminant i, un cop va arribar a Espanya, va delmar la població de conills de forma brutal. A partir d'aquest moment , han anat succeint noves situacions adverses que han impedit la seva recuperació en molts llocs, inclòs el nostre terme.

El conill es un animal social i prolífic. Els hi agrada els llocs a on hi troben dos requisits : pastura i refugi proper. Es per això que es mes abundant a zones de prats propers a matollars, bardissars o roquerols. No es amant del aigua fugint, per lo tant, de la humitat; mostra d'això es que desprès de la pluja, quan els camps estan mullats, resulta mes fàcil veure'ls per les carreteres.

Els conills solen formar colònies jerarquitzades que s'organitzen als voltants dels caus  o vivers. Aquets son un conjunt de túnels d'un 15 centímetres de diàmetre que s'endinsen al sol uns dos o tres metres fent-se mes complexes amb les successives generacions. Els voltants dels vivers estan tatxonats de piles d'excrements o "cagarruters" que senyalen el territori de la colònia.

Al detectar un perill, els conills mes vells o experimentats avisen al resta colpejant el terra amb les seves potes del darrera, provocant la fugida desenfrenada al interior del cau. Si algun conill es capturat, el seu agut xiscle immobilitza dins del viver la resta de la colònia.

Una conilla pot produir entre deu i dotze llodrigons al any, que son fèrtils als quatre mesos d'edat. Això ens dona la idea del extraordinari potencial reproductiu d'aquesta espècie. Els llodrigons, de quatre a sis per camada, neixen pelats, cecs i sords, però abandonen el niu a les tres setmanes pesant uns 150 grams. Seran completament adults als set mesos i mig quan arriben a pesar uns 900 grams.

Quan una colònia es nombrosa, les conilles velles o de major rang social fan els parts dins del viver, mentre que les joves ho fan en forats anomenats llodrigueres, excavats per elles mateixes i que son túnels cecs de mig a un metro de fondària acabats en una petita cambra. La mare acut cada matinada breument per donar de mamar el llodrigons, i després els abandona tapant la boca del cau amb terra. Els nius d'aquesta lludrigueres son mes vulnerables a certs depredadors (sobre tot les guineus i senglars) però en èpoques de pluges abundants, son mes segurs davant les inundacions.

Causes de la disminució del conill.

Sabent  que, actualment, el conill esta en franca regressió ( vàlid per al Moianès) . Per tractar de diagnosticar correctament les causes d'aquesta situació, deuria fer-se un conscienciós treball de camp que analitzes totes les circumstancies que, en major o menor grau, la provoquen. A falta d'aquest estudi, que deuria ser necessari abans de realitzar qualsevol actuació al respecte podem fer una aproximació extrapolant conclusions de treballs realitzats en altres zones.

mixoMALALTIES : Després de de l'arribada de la mixomatosis, en la meitat dels anys cinquanta, es produir una primera onada de molta elevada mortaldat. N'obsta'n, amb el pas dels anys, ha semblat crear una certa resistència i adaptació del conill a les diferents soques locals del virus i, encara que segueixen produint-se brots cada estiu, la població havia començat a restablir-se fins els anys 1988-89. A les hores arribà una nova malaltia: La EHV (Malaltia Hemorràgica Vírica) que provoca un altre radicals descens dels efectius de l'espècie. Aquet virus prové del Extrem Orient i s'introduí a Europa per el trasllat de conill domèstics sense les degudes precaucions sanitàries. En aquets moments, sembla ser que aquet procés no ha desaparegut i estacionalment continua matant un nombre indeterminat de conills silvestres, però donat que no solen presentar símptomes externs i el període d'incubació es curt, resulta molt difícil detectar animals malalts en  el camp.

DETERIORACIÓ DEL HÀBITAT: Sembla demostrat que la densitat de conills minva, arribant inclòs a desaparèixer completament, en llocs a on els  matolls es fan excessivament densos i envaeixen les zones de pastura.

A Trébago , el abandó des de fa anys dels treballs de neteja dels boscos, així com eliminar els ramats de caprins, s'ha produït un extraordinari augment de les bardisses, fundamentalment la garriga. Aquesta massa impenetrable limita enormement, amb tota seguritat, el nombre de conills que poden acollir les nostres muntanyes.(*)

DEPREDADORS: No es por parlar a lleugera del veritable paper que el animals carnívors desenvolupen en la disminució del conill. Per una banda, es universalment acatat que, en condicions normals, els depredadors no limiten la població de les seves preses, sinó que consumeixen els excedents, mantenint una certa estabilitat al llarg dels anys. No obsta'n, actualment es tendeix a pensar que quan es produeix una situació extraordinària, com la creada per la mixomatosis i la EHV, els depredadors contribuirien a mantenir-la en el temps, retardant  la recuperació.

CAÇA: La caça per part del home ve a constituir una forma de depredació que, si es realitza racionalment, actuant sobre excedents, no ha d'incidir negativament sobre la població de conills. Així i tot, si aquesta es excessiva, sobre tot en períodes de precarietat com aquests, el impacte es negatiu.

Es pot ajudar a recuperar el conill de bosc?

Desprès de lo vist anteriorment, les actuacions que podrien escometre per augmentar la població de conills ha d'anar en alguna de les següents direccions:

CONTROL DE MALALTIES: Desgraciadament, a pesar de ser la causa principal de la disminució, no es possible, de moment, actuar amb eficàcia a aquet nivell, donada la impossibilitat de vacunar als conills en la natura. S'ha intentat, en ocasions, fumigar amb insecticides les boques dels caus i el seus voltants, a fi i a efecte d'eliminar els insectes picadors que transmeten la mixomatosis, però s'obtenen resultats molt pobres. A demés, aquet tractament es inútil per la EHV, dons aquest virus es transmet per el aire sense necessitat de vectors.

CONTROL DE DEPREDADORS (guineus). A pesar de que es la que mes alegrament s'aplica, aquesta mida es objecte de fortes controvèrsies per part d'especialistes, i abans d'omplir la muntanya de llaços, paranys i verí deuríem reflexionar sobre algunes Questions.

En primer lloc no es desitjable una excessiva disminució dels depredadors, ja que ajuden a mantenir en bon estat una població de conills. Entre d'altres raons, per que eliminen animals tarats i malalts; al fer desaparèixer conills agonitzants o morts, que son focus infectants, dificultant la expansió de les malalties. Es dons necessari, abans de començar un control d'aquest tipus el conèixer quina es la autèntica densitat de guineus a la zona, i si la pressió que exerceixen ho justifica. (*)

La guineu es el carnívor que mes es manté estable a causa de la seva gran capacitat per alimentar-se de qualsevol cosa, viure en qualsevol medi i reproduir-se amb gran velocitat quan las condicions li son favorables.. Es un oportunista que aprofita tots els seus recursos que se li posen al seu abast i es molt difícil controlar efectivament la seva població, dons quan mes guineus s'eliminen mes cadells neixen per reemplaçar-los.

El sistema de control deurà ser selectiu per la guineu, dons si s'eliminen altres especies de depredadors, a demés d'infringir la llei (son espècies protegides i, alguna, en perill d'extinció) estarem afavorint a la guineu, que te una major capacitat de recuperació. Sistemes selectius son las batudes de descast  i, en menor mida, els llaços amb topall i col·locats a l'alçada adequada.

CONTROL DE LA POBLACIÓ DE GUINEUS A CATALUNYA

LA GESTIÓ ADMINISTRATIVA PER LES AUTORITZACIONS DE CAPTURA DE DEPREDADORS

Al any 1996 davant la aniquilació massiva i indiscriminada de guineus junt amb altres carnívors com a suposat impacta negatiu sobre les especies cinegètiques,  a instancies   d'una denuncia de grups conservacionistes,  el Parlament de Catalunya insta al Govern a adaptar una normativa de procediment de control. Aquet mateix any s'inicia el Programa de Seguiment de les Poblacions de Guineu a Catalunya.

Aquest programa te com a finalitat

  • Conèixer els paràmetres intrínsecs de la població de guineus que permetin realitzar mesures de gestió de les seves poblacions nomes a on calgui
  • Definir els mètodes de control que s'ajustin a les condicions  de selectivitat y no ser massius
  • Instaurar un procediment administratiu estricte a on es puguin controlar cadascun dels tràmits amb els seus corresponent registres de control

Es va dissenyar una metodologia que s'aplica tres cops al any a base d'uns itineraris i registres realitzada per equips tècnics, el Cos d'Agents Rurals  i guardes de reserva de la fauna salvatge. A Catalunya hi han establerts 65 itineraris. Això estableix  una mitjana de població em valors màxims de 0,31 a 0,59 guineus per cada kilòmetre quadrat i s'assoleix  com a densitat  mitjana fixa de 0,5 guineus per km2.

Aquets valor crítics defineix un mapa  en què les guineus podrien  ser controlades si el gestor ho considera convenient.

El procediment administratiu s'inicia quan un titular del àrea de caça demana al DMAH (Departament de Medi Ambient i Habitatge) de la generalitat de Catalunya poder fer control de guineus. Amb aquesta sol·licitud son inscrits els noms del paranyers que las realitzaran. Si las densitats de guineus son suficients els paranyers seran registrats en un registre i autoritzats a efectuar el control.

Las autoritzacions son nominals i intransferibles, i hi consten els mètodes i el nombre que poden ser capturades. Nomes es podem emprar llaços amb topall a on les guineus no s'escanyen o les gàbies trampa. Cal recordar que el verí està prohibit i per lo tant castigat penalment

Barrull&Mate LA GUINEU A CATALUNYA

MILLORES A LA MUNTANYA. A alguns llocs s'ha augmentat molt apreciativament el nombre de conills  esbrollant els matollars i deixant parcel·les netes de vegetació. Aquestes zones no tenen el per que tenir un diàmetre major de 100 metres, ja que els conills difícilment s'allunyen mes de 40 o 50 metres dels matolls.

REPOBLACIONS. Es un bon sistema d'augmentar la densitat de conills en una determinada zona, però resulta car i difícil de realitzar d'una manera efectiva. La experiència demostra que si no es fan correctament (l'o que no resulta tan senzill) son completament inútils, quan no perjudicials. Anem a veure quines son algunes de les precaucions a prendre quan es vol repoblar un acotat amb conills:

  • Els animals a aviar estaran en condicions de sobreviure a la natura, ja que si no han viscut en ambient assilvestrat duraran poc temps al camp. Si es procedeix de captures mediant la fura haurà que comprovar que no han sofert danys a les còrnias dels ulls, l'o que sol ser bastant habitual per que això limita les possibilitats de supervivència.
  • Estaran sotmesos també un període de quarantena durant el qual es desparasitaran, vacunaran contra la mixomatosis i la EHV, i se'ls observarà per a comprovar que conserven un bon estat físic, Això es molt important , per que podem aviar conills portadors de malalties desconegudes per els conills autòctons i provocar mes perjudici que el benefici que preteníem obtenir.
  • Sembla ser que a la Península Ibèrica existeixen dues subespècies de conills de bosc. Així don deurem també tenir en compte que els animals a introduir corresponen a la dels autòctons.

Cal recordar que a Catalunya  la caça amb fura està regulada i per tant cal una autorització especial

No porta el mateix genoma d’adaptació un conill evolucionat durant milers d’anys al Moianès que un altre de Burgos o en una granja.

Gestionar un terreny cinegètic amb base sostenible no es tracta de penjar ròtols indicatius o prohibitius, repoblar-lo d’espècies cada any , eliminar els suposats depredadors i anar a prem-ne el gallet els dijous o els cap de setmana fins que no en quedi cap . La pràctica de la repoblació mal gestionada es una forma de degradació i adulteració de la biodiversitat de la zona.

La repoblació ben gestionada comporta molts altres paràmetres a tenir en compte com per exemple:

  • La superfície a repoblar
  • Orografia de la zona
  • El tipus del habitat 
  • Tipus de vegetació
  • La densitat i superfície forestal,
  • La superfície de conreu 
  • Característiques biològiques de les espècies a repoblar
  • Rusticitat i qualitat dels individus
  • El seu grau de sanitat
  • La quantitat
  • La època adequada d’alliberament
  • Els punts estratègics per l’alliberació
  • El temps d’adaptació al nou hàbitat,
  • Els punts d’aigua com abeuradors,
  • Extensió de les zones obertes.
  • Zones naturals per refugiar-se i dormir
  • Varietats d’aliments natural per la espècie
  • Grau de qualitat d’aquet aliment
  • Quantitat de carga suportable per mantenir la quantitat dels animals repoblats
  • Malalties
  • Grau de contaminació del medi - (qualitat del aigua, residus químics al sol i les plantes, verí per arrossegadors o per eliminar depredadors i d’altres),-
  • Xarxes viaries que travessen el territori,
  • Passadissos artificials per la fauna
  • Zones antropògenes properes,
  • Control de la caça furtiva,
  • Animals domèstics assilvestrats,com gats i  gossos abandonats o incontrolats
  • Entrenament fora de data i llocs dels  gossos dels mateixos caçadors

J.Lainez  LA CAÇA AL MOIANÈS

Conclusions

Hem repassar breument quines poden ser les causes de la greu disminució que pateix la població dels conills de bosc a les nostres muntanyes. Entre las que poden considerar com a mes importants son las malalties i el deteriorament del seu habitat. Hi han algunes possibles actuacions per frenar-les, però les possibilitats de recuperació passen per una progressiva resistència natural a la mixomatosis i la EHV.

Les conclusions aplicades al Moianès

Al Moianès com a la majoria de les comarques del nostre país no podem treure unes conclusions tan planeres, dins de la dificultat, com el Dr. Clavel fa sobre la conservació del conill al municipi de Truèbano, dons seria adoptar una solució molt equivocada.

La disminució del conill de bosc al Moianès,  independenment com a factors mes importants les malaties i el deteriorament del seu hàbitat , be condicionat per una sèrie de factors que tenen molt a veure no solament la disminució sinó també amb la seva estabilitat com veurem mes avall. Actualment la gestió de la seva conservació es nul·la incrementada en una gestió de reintroduccions nul·la, mal planificada i de cacera intensiva adoptant el sistema "IN OUT" (dintre fora) sense cap mena de pauta d'adaptació encara empitjora aquet futur incert del conill de bosc a les nostres contrades. Això  fa plantejar altres aspectes a tenir en compte.

La caça ben gestionada es un recurs econòmic que en aquelles zones amplies i deprimides a on la globalització de l’agricultura ha fet plegar molts pagesos, disminuir la demografia i la economia de tota la seva vida,  pot generar altres negocis  i llocs de treball derivats de ella, com el agroturisme i serveis.

Aquest no es el cas al Moianès. Es una comarca de una extensió limitada  i que en els últims anys ha sofert un augment demogràfic, urbanístic i industrial  considerable que posa en perill la seva identitat i que de no posar-hi remei pot esdevenir una comarca a on els pobles i les vil·les siguin "ciutats dormitori" ,  farcits de cruïlles i xarxes viaries amb polígons industrials contaminants i el seu potencial natural malmès i reduït en quatre muntanyes aïllades a on no es pot ni construir .  En definitiva una prolongació del Vallès i del àrea metropolitana.

Davant d’aquest panorama no es presta a considerar que anys a venir, la pràctica de la caça tingui un futur en conservar-se al territori i per suposat el futur del conill de bosc.

Si el Moianès  del futur es vol conservar la seva identitat  ha de adaptar  un  model que no estigui en contra del creixement de les zones urbanes i del desenvolupament industrial, però que no destrueixi el seu patrimoni natural. Per això  es necessari que s’ajusti a un model sostenible i que no sigui  contaminant. Això te també influencia amb la caça la qual mai la podrem  considerar com a font de riquesa però si com a pràctica tradicional sempre i quan estigui molt ben reglada, amb la creació d’espais protegits per la regeneració, conservació i protecció de la fauna cinegética autòctona; espais reservats per caçar, seguint les normatives sostenibles i  que passa també per controlar el tòpic ja clàssic de "mes caçadors que cacera".

Tots aquets conceptes   plantegen molts dubtes que en aquets moments queden enlaire:

  • Qui te en compte les particularitats de la comarca?
  • Qui te en compte la població local?
  • Quines normatives s’apliquen a la comarca per la conservació de la natura i els boscos?
  • Qui estableix programes d’actuació?
  • Qui ho regula?
  • Qui regula els diferents usuaris dels espais naturals
  • Qui controla el enverinament de certa fauna?
  • Qui controla el respecte de  la biodiversitat?
  • Qui gestiona el afavoriment de la regeneració natural?
  • ¿Qui sap quan s’han de repoblar animals?
  • Qui es preocupa per la gestió de la caça sostenible?
  • Qui elabora recomanacions als caçadors per tal d’orientar les actuacions de futur?
  • Quines zones s’han de vedar durant  tot el any per que es regeneri la fauna cinegètica?
  • Quines directius europees es compleixen sobre el aprofitament de la fauna salvatge?

J.Lainez  LA CAÇA AL MOIANÈS

Els coloms del carrer

Es factible l 'assentament del Llop al Moianès?